Fin de año. Hora de hacer balances. De valorar todo lo bueno que hemos vivido y de hacer propósito de enmienda de todo aquello que nos gustaría cambiar en nuestras vidas. ¡O no!.
Por mi parte he de decir que, en general, ha sido un buen año. Repasando el blog me doy cuenta de que me he divertido mucho, de que he estado rodeado de buena gente y de que me han pasado un montón de cosas que jamás hubiese imaginado el año pasado.
Me he convertido en un ciclista urbano, he hecho una travesía en la nieve, he sufrido una redada policial, he renunciado a viajar en verano, he visto en directo a un genio que pensaba que nunca vería, he sido padrino, y he descubierdo que mis riñones son una cantera.
No está nada mal en solo un añito. Espero que el año que viene sea para mí y para todos los que os pasais por aquí tan excitante como lo ha sido para mí éste. Por cierto, el de la foto es el "home dels nassos", por si alguien no lo había pillado. _
Avui s'escau la diada de Saint James Brown. M'importa una merda si avui va néixer o no un hippie a Galilea. Jo a aquest paio no el vaig arribar a coneixer, però al que si vaig coneixer i em va fer disfrutar moltíssim va ser al profeta del funk James Brown, que va morir tal dia com avui fa un any.
Si amigos, se acabó el apretarse el cinturón. Se acabaron los despidos(quiero decir los Expedientes de Regulación de Empleo). Se acabó el que los bancos no concedan hipotecas. Se acabaron las vacaciones en el pueblucho de la familia.
Exactamente hoy se cumple el plazo de dos meses que el ministro Corbacho le dió a la crisis para que desapareciese de nuestras vidas.
O sea que ya sabes crisis de mierda, o desapareces de nuestras vidas o Celestino va a ir a por ti! ¡Estás avisada! _
Més de quinze dies(i quinze nits) ja fa que reflexiono sobre la proposta de CiU de que els catalano-parlants adoptem un immigrant com a parella lingüística per facilitar la seva integració al nostre pais. Després de donar-li voltes i més voltes al tema, de sospesar tots els pros i els contres, he decidit sumar m'hi a la campanya. A més al meu barri ho tinc fàcil, només cal sortir al carrer i enganxar al primer sudamericà o magrebí que trobi i proposar-li. Clar que si abordes pel carrer a un paio que no coneixes de res, i li preguntes si vol ser la teva parella(encara que sigui lingüística) t'estas arriscant a que el paio pensi que las teves intencions no són precisament culturals.
Així que vaig pensar que posats a arriscar-me a tenir un malentès, millor tenir-ho amb una noia. L'escollida és italiana, es diu Mònica, i no entén ni una paraula de català, encara que jo li veig força predisposició. Podeu estar ben segurs que faré tot el que estigui a las meves mans per que en poc temps el seu domini de la llengua sigui total.
Imaginemos por un momento que Andy Warhol hubiese nacido en nuestro país y que viviese en nuestros días ¡Qué distinta hubiese sido la historia del arte moderno! _
Aquest ha estat un bon any per a la "familia real"(la resta de famílies del món som imaginàries). Primer els hi vam pagar la derrama de 3,3 milions d'euros per fer reformes a la Zarzuela. Després els hi hem regalat un Dalí que ens ha costar 2,8 milions més. I ara sembla que fins i tot TV3(la nostra) els hi vol dedicar la Marató.
Vinga nois, truqueu per fer las vostres donacions. Penseu que aquesta gent es mereixen una vida millor._
Bob Marley supo que iba a morir de cáncer y, en lugar de explicárselo a todo el mundo, escribió "Redemption song". Años más tarde, Joe_Strummer hizo una fantástica versión, que sus amigos usaron como banda sonora para hacerle un homenaje póstumo en New York. Y yo se la regalo a todo aquel que pase por el Pequod porque hoy es el día de mi cumpleaños. -
Ara que arriben aquestes dades tan senyalades(rima i tot la frase de merda) es comencen a apareixer del no res moltes persones que passegen orgulloses una caixa de cartró decorada amb motius nadalencs. És el que popularment es coneix com a lot de nadal(no confondre amb el patriarca bíblic ni amb el departament francès, ni amb la companyia aèria del país).
Si us creueu amb un d'aquests portadors de caixes no deixeu passar l'ocasió de fotografiar-lo. Penseu que son una espècie en vies d'extinció. Segons certs estudis el nombre de lots ha baixat un 60% des dels anys 70'. I si continuem a aquest ritme, arribara un moment en el que serà més fàcil creuar-se als nostres carrers amb un lemur de cola anellada que amb un trebalador amb lot.
Per això he pensat que, abans de que els lots siguin només una cosa del passat, estaria be que aquest fos el tema de la Primera Enquesta Mundial a C.E.T.I.N.A. Per participar només cal escollir l'opció de la columna de la dreta amb la que estigueu més d'acord. Teniu de plaç per votar fins al dia 23 de desembre.
Aquest divendres després d'un sopar molt divertit a ca la Montse, la Noe i jo tornàvem cap a casa i vam decidir compartir taxi(per allò de la crisi). Jo pensava que un divendres com aquest, i al centre, la cosa seria força complicada, però es veu que la crisi també està afectant al sector i de seguida vam enganxar un.
Feia anys que no agafava un taxi, i ja ni me'n recordava del que és haver de patir a un taxista dels que aprofita la carrera per deixar anar totes las seves neuras i de pas estalviar-se la factura del terapeuta. Doncs aquest divendres ens va tocar un d’aquests.
Només va fer falta que el digués que em sorprenia que coneixés el meu carrer per que el paio comencés a queixar-se dels nous taxistes paquistanessos, que si no coneixen Barcelona, que no saben parlar català, ni tant sols castellà... La Noe i jo vam flipar bastant i ens vam limitar mirar-nos amb un dissimulat somriure.
El paio s'anava escalfant(en tots els sentits) i en arribar a la Rambla, la va agafar amb las prostitutes africanes. Que si mira aquestes tias, que si van ficant la mà al paquet per enganxar clients , que si et refreguen el cul per provocar-te, que quina imatge donen de la ciutat als guiris…
Tot el viatge va ser un continu despotricar, de bon rotllo això si, contra tot aquell que vingués de fora sense fer cap distinció de raça, religió, nacionalitat o sexe. Allà va rebre tothom. I mentrestant la Noe i jo ens anàvem donant cops de colze i ens aguantàvem el riure com podíem.
Arribant a casa meva els va tocar el torn als llatins, que si són uns porcs, que si has d'anar amb molt de cura per que no et vomitin als seients, que si aquesta gent no saben circular, bla-bla-blà, bla-bla-blà,... Jo provava com podia d'aguantar-me la riallada i ja no sabia on mirar. Si el mirava a ell malament, ì si mirava a la meva amiga encara pitjor.
Al final fins i tot em va saber greu baixar-me del taxi per que m'ho estava passant de conya. Era com veure Taxi Driver protagonitzada per Alfredo Landa: un fachenda que vol netejar la ciutat, però que a la vegada, resulta entranyable.
La Noe, com a mínim, va poder gaudir mitja hora més del seu discurs fins que va arribar a casa seva. Ja m'explicarà. _
Aquesta tarda he anat de tendes per l'Eixample, i al passar per l'aparador d'una sabateria femenina m'he adonat, amb certa sorpresa, que aquesta temporada, estan de moda las botes de tota mena i las sabates de-
A qui no l'ha passat trobar-se al Vip d'un club mega-super-fashion prenent un sofisticat còctel quan en realitat el que el venia de gust era montar un botelló amb els colegues a un camp de golf?
Però clar, un no pot rebaixar-se a beure Xibecas com un quinqui de barri qualsevol. Quina vulgaritat!. Calia trobar una cervesa supercool digne dels socis de un club de polo.
Per sort la gent de Damm, junt al millor cuiner de la galàxia, ho han aconseguit. Recentment han presentat una cervesa amb un preu i un nom a prova de macarres: Damm Inèdit. Exclusivitat garantida: cap garrulo estarà disposat a pagar 4 leuros per mig litre de cervesa i molt menys serà capaç de pronunciar correctament Inèdit. És total, paraula de Victòria!!!! _
Suena el despertador. ¡Mierda! Es lunes, hace frío y hace sueño. Apetece cualquier cosa menos levantarse para ir a trabajar. Me hago el remolón un buen rato hasta que decido levantarme. Me ducho, me afeito, medio desayuno y salgo de casa. Ya voy tarde.
En el rellano de la escalera coincido con un vecino. Intercambiamos las típicas frases sobre los lunes y el frío hasta que llega el ascensor. Entramos. La conversación se estira hasta que el tipo parece descubrir en mí una extraña expresión mezcla de sorpresa y asco.
En ese momento, blandiendo una bosa de plástico blanca, me explica que su niño ha pasado muy mala noche porque el pobrecito tiene gastritis. Yo me limito a asentir mientras intento comprender que necesidad tenía de reforzar sus palabras zarandeando a la altura de mi pecho una bolsa llena de mierda. De bebé, pero mierda.El vecino baja del ascensor con su carga radioactiva y yo continúo hasta el parquing en un ascensor cargado de radioactividad. Aprovecho para batir mi marca personal de apnea mientras maldigo, uno a uno, los minutos que pasaron desde que sonó el depertador hasta que decidí levantarme. Porque uno, uno solo de esos minutos, hubiese bastado para no empezar la semana comiendo mierda. _
(Aquest texte ho tenia escrit des de divendres, però no tenia clar si publicar-ho per que potser era massa ofensiu. Però llegint el blog d'en Miquel penso que potser encara m'he quedat curt)
Abans de tot he de dir que qualsevol que em conegui em podria qualificar perfectament d'ecologista. Vaig a la feina en bici, reciclo tot el que puc, reutilitzo en la mesura del possible, procuro no malgastar, etc...
Tot això segurament es deu a que a casa meva, des de petit, em van ensenyar a no deixar els llums o las aixetes obertes, a ajustar las mevas compres, a no deixar rastre del meu pas a la platja, a la muntanya o al carrer, a reutilitzar envasos, a agafar el cotxe o a trucar per telèfon només quan fos necessari,... Clar que a casa meva això no es deia ecologisme, es deia sentit comú.
El sentit comú que sembla que no tenen els ecogilipolles que ens governen a Catalunya. Per que s'ha de ser molt gilipolles per comprar caríssims arbres de nadal a pedals o per cobrar per llei las bosses del supermercats.
A casa d'aquests ecogilipolles l'arbre de nadal també és a pedals? Aniran fent torns tota la família per mantenir-ho encès totes las festes? O potser contractaran a algú(a càrrec dels contribuents) per que ho faci per ells? Així d'una tacada podrien fer dues bones accions a la vegada: posar un pobre a la seva taula i de pas ensenyar-li a ser sostenible. I qui haurà estat l'il.luminat que ha tingut la brillant idea de cobrar las bosses als supers? I a las boutiques de Passeig de Gràcia, obligaran també a las clientas a portar la seva bossa? O és que els rics no contaminen? Aquest ecogilipolles no ha caigut en que els comerços ja inclouen als seus preus finals conceptes com las bosses de plàstic? Que es pensen que ara quan las facin pagar baixaran els preus?
El que pasara és que els consumidors a partir d'ara ja no podrem reutitzar aquestes bosse per llençar las escombraries i estarem obligats a comprar bosses d'aquelles negres que segurament contaminen tant com las dels supers. Quina serà la seva propera genialitat? Prohibir las bosses d'escombraries?
Polítics com aquests, que no tenen ni puta idea del que vol dir ser ecologista, són els culpables de que la gent del carrer pensi que l'ecologisme és cosa de gilipolles. Tot per culpa d'uns paios que promouen la bici i es mouen en cotxe oficial, que promouen el reciclatge i no saben a quin contenidor s'ha de llençar el plàstic, que promouen la sostenibilitat i no paren de malgastar els diners públics en xorrades, que pensen que ser ecologista és que la dona de fer feines els cuidi l'hort urbà,... En definitiva, per culpa dels ecogilipolles. _
Washington Dilluns, 4:30 a.m. Ala Oest de la Casa Blanca
Al despatx Oval es troben reunits el President estatunidenc, el Secretari del Tresor, el President de la Reserva Federal, la Portaveu del Govern, el Consellers econòmics del President, i un becari de color(negre) que sempre fa bonic.
Porten més de 10 hores tancats provant de trobar una solució a la crisi econòmica que pateix el seu país. Tots fan cara d'esgotament. Alguns es freguen els ulls, altres badallen obertament, mentre que el president ja fa una bona estona que dorm.
De sobte la portaveu del govern s'aixeca amb decisió i amb un to de veu que fa que tots surtin del seu sopor diu: Dintre de 5 hores he de sortir davant de tota la premsa per explicar las conclusions d'aquesta reunió! Es que a ningú se li acut una bona idea?(Silenci)
Després d'uns instants que es fan eterns el becari de color(negre)tímidament prova d'intervenir: Si se'm permet jo....? Bona idea Dan! diu el president incorporant-se a la seva butaca, Ens vindria de conya fer un most! Porta cafés i pastís de poma per tothom si us plau! Us he dit alguna vegada que aquest noi és molt espavilat? Sembla que em llegueixi el pensament...
Si us plau, George! Provo de trobar una sortida a aquesta crisi i això és tot el que se t'acut? Demanar pastís de poma? La portaveu es deixa caure abatuda a la cadira i oculta la seva cara amb las mans i els cabells.
Ho tinc, diu el president! Quin és el problema de la nostre economia? Que ha baixat el consum! I per que ha baixat el consum? Per que la gent no te diners! I com podem fer per que tothom tingui diners? Doncs repartint diners a la gent per que gasti i es reactivi l'economia!
Però senyor, interromp el President de la Reserva Federal, D'on treure'm tots aquests diners? Las reserves pràcticament estan esgotades amb la injecció de diners que vam fer als bancs.
Cap problema, diu el president, Si el que necessitem són bitllets, imprimirem més bitllets! Tants com calguin! En sentir això la Portaveu del Govern decideix presentar immediatament la seva dimissió irrevocable.
(Silenci i fos en negre)
Barcelona Dilluns, 9:30 a.m. Palau de la Generalitat de Catalunya
El president de la Generalitat acaba de prendre un tallat i torna al seu despatx. Demana a la seva secretaria si algú l'ha trucat i es treu l'americana per estar més còmode. No fa ni cinc minuts que està revisant informes quan sona el telèfon. El Conseller d'Economia? Que passi! Que passi!
President, crec que he trobat la solució a la crisis!!! Que fa que l'economia no rutlli? El Molt Honorable s'ho pensa un parell de segons i respon: L'oposició?No, president! El que fa que tot marxi és el consum! Si s'atura el consum, s'atura l'economia!I quina és la teva proposta? Doncs la sol.lució és que la gent compri més pisos i més cotxes!
Antoni, ets un geni! exclama el Molt Honorable mentre despenja el telèfon per trucar a la seva secretaria: Cristina, convoca immediatament a la premsa, vull fer una declaració institucional!
"Prova d'organitzar qualsevol cosa, per senzilla que sembli, amb més de 3 persones i arribaràs a conèixer el veritable significat del superlatiu de complicat" I això no hi ha Facebook, Messenger, Blogger, ni Gmail que ho arregli. _
El Gobierno ha concedido al Rey, aparte de los 8,9 millones de euros que tiene asignados anualmente, otros 3,3 millones de euros para 'redecorar' el palacio de La Zarzuela. Así que este año, entre pitos y flautas, el Carlanga va a pillar más de 2.000 millones de pelas.
Teniendo en cuenta, que según la prensa belga, estamos hablando de un señor cuyo patrimonio se calcula en unos 300.000 millones de pesetas ¿era necesario hacer una derrama extraordinaria, en ésta nuestra nación, para sufragar estas obras?
Pues parece ser que sí, porque segun la revista Forbes el Borbón ya no aparece entre los 15 monarcas más ricos del planeta. Una pena. De verdad. Una pena. _
Ahir a la nit estava veient el final del CQC i sort que estava assegut per que sinó m'hagués caigut de cul.
Us enrecordeu del fotomuntatge de l'altre dia de Sor Maravillas i Zaplana? Doncs resulta que els nois del CQC van treure una portada de diari imaginària amb aquesta mateixa imatge. Potser és una coincidència, però és ben curiós que, entre els milers de fotos que es poden trobar de Zapalana, agafessin la mateixa que vaig fer servir jo.
Això pot significar dues coses: que tinc el mateix sentit del humor que un dels guionistes de CQC o que aquest guionista espabilat troba la seva inspiració a internet. Sigui com sigui, estic content per que jo també vaig sortir ahir a la tele, com l'amic Oscar. Encara que lo seu va ser "in person" i lo meu va ser "in espiritu" (com l'aparició que surt a la foto del seu blog). _
Bono(el de U2 no, el otro) andaba estos días obsesionado, el muy pillín, con una monjita llamada, vete a saber porqué, Sor Maravillas. Picado por la cusiosidad quise saber como era la monjita en cuestión y, francamente, no se parecía en nada al tipo de monja que a mí pudiera obsesionarme.
De hecho, Sor Maravillas de lo que tiene pinta es de haber sido un señor que se hizo pasar por monja vaya usted a saber porqué. Un señor que, curiosamente, recuerda a alguien bastante conocido....¿Será que su subconsciente, si es que lo tiene, le esta haciendo una mala pasada a Bono? _
Si algú s'estava plantejant si l'art te preu, aquesta setmana ha trobat la resposta a la seva pregunta: 20 milions(amb m de manga de ladrones) d'euros. Ni més ni menys. _
Hola amigos, hoy voy a hablaros de una costumbre muy celtibérica, y que cuenta con miles de adeptos en nuestro país: el cartelismo naïf. Esta ancestral tradición consiste colocar en un sitio bien visible un cartel de aviso hecho a mano.
Para ello necesitaremos únicamente dos elementos: - Una superfície barata subceptible de ser rotulada: papel, cartón, o madera preferentemente. Aunque lo ideal sería una buena tapia, a poder ser de tocho vista. - Un bote de pintura(a ser posible roja o negra) y una brocha gorda, o en su defecto un rotulador de los de poner los precios en los supers de barrio.
Una vez provistos de los elementos necesarios pasaremos a la segunda fase del proceso: la redacción del mensaje que se pretende comunicar. El texto debe ser conciso y preciso. Sin florituras. La sintaxis y la ortografía en este caso son elementos secundarios(el corrector de Word, ni tocarlo). Lo importante es que el mensaje llegue al mayor número de personas posible sin dejar lugar a equívocos.
Y finalmente se debe proceder a la rotulación del cartel. En esta fase es más importante la visibilidad del cartel en sí, que no pequeños detalles como la tipografía, la tabulación del texto o la precisión en el trazo. Ante todo se debe procurar que el cartel sea de gran tamaño y si no es posible haremos tantos carteles como sean necesarios para la correcta comprensión del mensaje. Y nada más amigos, ya veis que fácil y barato es hacer en nuestra propia casa un cartel naïf para que todo el mundo sepa lo que le espera si se pasa de la raya. La semana que viene, un nuevo briconsejo. Agur, amigos. (Visto en un huerto del Delta del Llobregat) _
Ahir vam jugar la clàssica patxanga de fubol que s'acostuma a fer de tant en tant a totes las empreses. Si, si, fubol, per que els que hem practicat aquest esport diem fubol. Fixeu-vos sino com ho diuen els professionals: fubol. Ni fútbol, ni futbol, ni furgol, ni furgor. Fubol, i punt.
Es van sortejar els equips i, com que la gent aquesta es molt primmirada, no van acceptar la meva proposta de jugar "pells contra samarretes". Al final van decidir jugar blancs contra negres. Segregació pura.
Tot i que ens van voler confondre canviant a darrera hora de camp descobert a pavelló, i de gespa artificial a parquet; tot i jugar amb un de més, tot i la victòria d'Obama, els negres van sortir apallissats per un tanteig que no val la pena ni recordar. Només cal dir que tres jugadors blancs vam fer com a mínim un hat-trick.
Ja hi ha qui demana la revanxa, però aquesta vegada a bàsquet. Es veu que a fubol la cosa ja ha quedat prou clara. Je,je... _
Como soy el tío más despistado del mundo este año tampoco me he acordado de que el pasado 20 de octubre fue el aniversario de este blog. La culpa debe ser del alemán ése cabrón que me esconde las cosas.... Alzehimer creo que se llama.
Hace ya un par de años que me dejé enredar y abandoné la pasividad del sofá para me embarcarme en el Pequod a la búsqueda de mi particular ballena blanca. Desde entonces busco y busco, pero áun no he conseguido dar con ella. Y creo que no me apetece demasiado encontrala, porque entonces la búsqueda dejaría de tener sentido.
Durante estos dos años he compartido travesía con muchos blogs, unos fugazmente y otros con asisuidad. Algunos de ellos lamentablemente han desaparecido en el Triángulo de las Bermudas de los blogs(aunque confío en que reaparezcan el día menos pensado). Con muchos me he reído, con otros me he cabreado, con algunos incluso he filosofado y con los menos he llegado a compartir confidencias. Y lo mejor de todo es que de todos ellos he aprendido algo.
Sois unos cuantos los que os paséais diario por la cubierta del Pequod, más de un centenar según las estadísticas. Aunque sólo unos pocos os animais a lanzar vuestros arpones. A todos os agradezco que os dejeis caer por aquí. La vida del marino es muy solitaria y se corre el riesgo de que, a fuerza de escuchar únicamente los propios pensamientos, uno acabe volviéndose loco.
Hoy para celebrar(con retraso) este aniversario estáis todos invitados a la fiesta que he montado en cubierta. No traigais nada que hay bebidas y picoteo para todos. ¡Ah, y la música correrá a cargo de los Outkast! ¡Hey Ya! _
Ya son 87 los soldados españoles muertos en misión humanitaria en Afganistán. Muchos muertos parecen para una simple misión humanitaria, ¿No? La verdad es que no acabo de entender porque los afganos la han tomado con nuestros muchachos ¿Es que están tontos o qué?
¿Son incapaces de apreciar que unos extranjeros abandonen la comodidad de sus casas y se desplacen miles de kilómetros para llevarles la paz y la libertad? Y todo a cambio de controlar un gasoducto chiquitico y cuatro amapolas de ná.
Desde luego, el mundo está lleno de desagradecidos. En vez de tomarla con nuestra misión humanitaria bien podrían hacer algo de provecho, como buscar a Bin Laden, peinar perros peluos, o montar un Miss Afganistán como es debido.
Yo es que no sé para que vamos a un país tercermundista a echarles una mano a esos desgraciaos si encima nos lo pagan con atentados suicidas. ¡Jodíos moros! ¡Si es que se te quitan las ganas de ir a ayudar a nadie!!! _
A sugerencia de l'amic Joan (no, tanquilos que no es Gaspart), he decidido proponer dos encuestas de rabiosa actualidad.
¿Cuánto tardarán en pelarse a Obama?
a.- Éste no llega a los turrones. b.- Se lo pelan el mismo día de la toma de posesión. La audiencia es la audiencia. c.- Se lo pelan justo antes de la toma de posesión: Ningún negro será jamás presidente de los USA. d.- Se lo pelan justo despues de la toma de posesión, para que no se diga que nunca hubo un presidente negro en los USA. e.- Como a todo político electo le concederán 100 días de tregua... Despues se lo pelan fijo. f.- ¿Seguro que aún está vivo? g.- Todas las respuestas anteriores son correctas.
¿Quién y por qué se pelará a Obama?
a.- El KKK, por negro. b.- Los negros, por traidor. c.- Los cristianos, por musulmán. d.- Los judios, por musulmám. e.- Los musulmanes, por traidor. f.- La mafia, por negocios. g.- Myke Tyson, porque es un animal. h.- Su mujer, por celos. i.- Bush, por celos. j.- Bin Laden, por conseguir una portada. k.- Un cazador, por miopía. l.- Se suicidará de 140 puñaladas, por equivocación. m.- Morirá ahogado, por su propio vómito(como Jim Morrison) n.- Todas las respuestas anteriores son burradas. Rematará de cabeza una bala perdida, como JFK.
El plazo para votar expirará el mismo día que lo haga Barack Hussein. Entre todos los asistentes se sorteará una camiseta conmemorativa cuyo diseño dependerá del lugar y la forma en que ocurra el deceso. Suerte a todos los participantes. _
Al contrari que la resta dels meus compatriotes no penso donar la meva opinió sobre las eleccions americanes. Sincerament no entenc tant d'Interès per sapiguer si guanya el negre o el gris. I no m'estic referint al color de pell, si no a que no hi han gaires diferències ideològiques entre tots dos candidats. De fet crec que són absolutament intercanviables.
Tots dos defensen la pena de mort. Tots dos estan a favor de la possessió d'armes. Tots dos es neguen a implantar un sistema d'assistència sanitària públic. I segurament tots dos practicaran la mateixa política exterior. Si fins i tot els logos dels partits són clavats!!!
Així que no entenc aquesta dèria de la classe periodística per analitzar qualsevol xorrada que puguin dir o fer tots dos candidats. Que si van a un bar a beure cervesa, que si tal artista els dona el seu suport, que si van a veure un partit de basseball, que si surten disfressats de cow-boy, etc... Potser es que s'han de buscar excuses com las el.lecions ianquis per que las seves empreses els hi paguin un viatge als USA per la patilla.
La putada és que mentrestant la resta dels mortals hem de suportar hores i hores de notícies, tertúlies i anal.lisis buits de continguts a tots els diaris, ràdios i televisions del món mundial. Com si no haguessin notícies més importants! _
Si et trobes a aquest paio pel carrer canvia de vorera. Pensa que a part de ser gafe potser encara porta posats els seus calçotets cagats de la sort. _
Si ets un dels que avui es disfressarà per celebrar el Gelogüin has de saber que ets un perfecte gilipolles. Per que s'ha de ser gilipolles per canviar una tradició nostre com és la Castanyada(Todos los Santos, a la resta del Estat) per una barreja cutre del nostre Carnaval i una antiga celebració celta.
Que passa? Que las nostres festes no són prou bones per tu? Necessites novetats? Doncs et proposo que l'any vinent celebris també el Ramadà, el Rocío, los Sanfermines, las Fallas, la peregrinació a la Meca, la Tomatina, i la Feria de Abril. Ah, no que aquesta ja la celebreu des de fa anys. GILIPOLLES!!!!!
Este señor enfurruñado con pinta de zamparse cada día un par de cochinillos antes de desayunar es Juan Manuel de Prada, profesional de la escritura y tertuliano en sus ratos libres, que deben ser muchos a juzgar por lo mucho que se prodiga.
Juan Manuel es el prototipo de escritor acomplejado que abusa(no sexualmente espero) de las esdrújulas para parecer más culto. Porque lo que Juan Manuel ha perseguido desde sus inicios como escritor no es el éxito, sino ser considerado un verdadero intelectual. Lo sorprendente es que alguien que aspira a ser un intelectual se trague, en pleno S XXI, los delirios de una secta como la de los creacionistas.
Pretender negar a estas alturas la Teoría de la Evolución es tan ridículo como negar la Teoría de la Gravitación Universal. Una postura absurda, más propia de alguien con el coeficiente mental de la mosca del vinagre que de un intelectual en pleno uso de todas sus facultades mentales.
Desde que hace ya casi 150 años Charles Darwin presentase al mundo La Teoría de la Evolución no ha habido un solo estudio científico(serio) que haya podido rebatirla. Han habido, eso sí, muchos que lo han pretendido, pero sin base científica alguna.
Porque la diferencia básica entre la Teoría de la Evolución y el Creacionismo es que mientras la primera está basada en el método científico(observación-hipótesis-predicción-verificación-replicación), el creacionismo no ha pasado nunca del estadio de la mera hipótesis. Es decir, no está respaldado por ningún tipo de investigación que pueda ser repetida por otros científicos, lo que impide que pueda ser tomada en consideración.
Si algo tan obvio se le ha pasado por alto a Juan Manuel de Prada, quizás es porque está intelectual(e ideologicamente) más cerca de celebridades como Norma Duval o Lina Morgan que de Charles Darwin. Algo que debería resultarle bastante preocupante.
Nota:Pregunta para un creaccionista: ¿Si las formas de vida actuales no son producto de la evolución, como se explica que no existan fósiles con millones de años de antigüedad de dichas formas de vida? (Toda argumentación que contenga las palabras Dios o extraterrestre será desestimada) _
Aquellas flores de azahar que hace unos diez meses perfumaban mi cocina han acabado por dar sus frutos y se ha convertido en unas preciosas naranjas. _
Celestino Corbacho, ex-alcalde de mi ciudad, ex-presidente de la Diputació de Barcelona, y actual ministro de Trabajo e Inmigración, va camino de convertirse en una de las musas de este blog. Sus declaraciones sinsentido y sus disparatados análisis demuestran que cualquier pelagatos bien vestido, y mejor relacionado, puede llegar a ser ministro en este país.
Don Celestino, que en su día propuso repatriar a los inmigrantes como solución al desempleo, nos acaba de regalar otra de sus magníficas perlas. Este insigne estadista afirma, sin temor a equivocarse, que: "En dos meses, la crisis debería estar finiquitada".
Así que si no me fallan las cuentas, ya podemos estar tranquilos porque estas Navidades la crisis será historia. ¡Animo, James Stewart's del mundo que estáis padeciendo estrecheces económicas, porque el angel de "Que bello es vivir"(del cuento) nos ha anunciado la buena nueva!. ¡Paz en la Tierra a los hombres de buena voluntad!.
39 días y 39 noches son los que han transcurrido desde que tuve el famoso cólico frenético hasta hoy, que por fin me ha visitado el especialista de la cosa.
Despues de analizar concienzudamente el parte médico de urgencias, los análisis de sangre y orina, las radiografías y la ecografía, el especialista de la cosa ha elaborado su diagnóstico y me ha recetado agua. Aguantarme y a mear sangre.
És un grup islandes.... Si home, si... Que han fet un documental flipant... Que al nom hi ha una i i una u... Dissabte em van venir al cap... Són els Sigur Rós... Gràcies per la recomanació, flaca.
Crònica(potser massa llarga) d'una nit de dijous al Gòtic
Era una nit de lluna plena de comiats i retrobaments. La I. marxava cap a Gal.les i la M. acabava de tornar de Roma. I per celebrar-ho ens vam ajuntar uns quants de la feina en una estranya cerimònia de benvinguda i comiat.
Per no perdre els bons costums havíem quedat al Mariatxi, i jo, per no perdre els meus costums, arribava tard. A més em vaig equivocar de carrer i em vaig veure en mig d'un grup de senyors de color(negre), grans com camions, que ocupaven tota l'amplada del carrer i que es veu que devien ser grans contorsionistes per que estaven rodejats d'un grup de senyors(yonkys) que no paraven de demanar-lis que s'enrollessin una mica.
Com que no que no tenia gaire curiositat per las capacitats atlètiques d'aquests paios vaig travessar el grup pel ben mig, amb pas decidit i posat de mala llet, i quan vaig girar a la cantonada vaig apretar el pas, com un covard, no fos que als contorsionistes de color(negre) els hi donés per comprovar quina era la meva capacitat de reacció a un intent de robatori amb intimidació.
Caminava tan ràpid que una mica més i em passo de llarg el bar. Quasi be sense saludar a ningú em vaig clavar una cervesa d'un parell de glops per que el sustu m'havia deixat la gola ben seca. Ja més tranquil vaig estar xerrant amb la M. posant-nos al dia dels seus viatges pel món, dels meus no-viatges a l'Hospi i d'un grup islandès del que no recordàvem el nom. Sigur Ros, co-llons! .Quan va arribar tothom vam decidir anar a menjar alguna cosa barateta, que l'economia no està per gaires alegries. Just quan sortíem al carrer ens vam creuar amb cincs mossos d'esquadra que feien tanta por com els senyors contorsionistes de color(negre). Alló era un senyal del que ens esperava aquella nit i desafortunadament no el vam saber interpretar.
R. coneixia un local de cuina internacional, especialitzat en falafeles i shawarmes a la Plaça del Tripi(deu ser un malnom que li van posar al Orwell quan va estar a Catalunya). El lloc és senzill, amb aire condicionat gràcies a una cristallera trencada, i no serveixen alcohol. Tot i això els falafels i els shawarmes son tant bons que els recomanen a totes las guies de viatges del món(no és conya). A mi em van agradar tant que em vaig clavar un de cada a palo seco. Paso dels refrescos encara que siguin de civada.
La dobledosi de cigrons m'havia tornat a deixar la boca pastosa, i tot i que la temptació de comprar una llauna als paquis era molt gran, vaig decidir que no valia la pena arriscar-me a una multa de 30 leuros per beure al carrer i que potser era millor acostumar-me al meu nou paper de Bocaseca Man
Necessitava urgentment una cervesa per baixar com fos el jalar. I com que a la zona no hi han gaires bars(fina ironia) ens vam veure obligat a tornar al Mariatxi. Va ser com un dejà vu rotllo Matrix. Una altra senyal de que alguna cosa fallava al sistema central aquella nit.
Cap allà a la una la meitat de gent va començar a desfilar. La majoria és va acomiadar com fan las personetas. La N., probablement inspirant-se en el trucs de màgia de R., va optar per desaparèixer. Ara em veus, ara ja no em veus. Així que vam quedar només 5 resistents, que tot s'ha de dir ens ho estàvem passant força bé fins que...
...De cop i volta, i sense cap raó que ho justifiqués, el Mariatxi es va transformar en Matrix. La porta del local es va obrir violentament i una desena d'antidisturbis dels mossos va entrar en tropell trencant sistemàticament totes las ampolles i els gots que hi havien a las taules i a la barra, en una actitud entre intimidatòria i provocadora. Segurament buscaven que algú reaccionés violentament per tenir l'excusa per tancar el bar definitivament.Afortunadament ningú va caure al parany. La gent va veure quines eren las intencions dels mossos, i tothom va seguir al peu de la lletra las ordres dels agents de posar-nos a la paret. Bé tots no, A. es va posar de cara a la paret i el vaig haver d'explicar que allò no era com un castig a l'escola i que només calia arrimar-se a la paret i no fer cap tonteria. Hores d'ara A. manté que l'únic que ho va fer bé va ser ell i que la resta no vam entendre l'ordre. Je,je,je....
Una vegada controlats els perillosos rebels que hi estàvem al local, els antidisturbis van muntar un cordó de seguretat al exterior de la barra, potser per evitar que a algun exaltat s'immolés amb un cinturó d'arbequines explosives. Ja m'imagino els titurals: Terrorista suicida provoca una masacre amb pinyols d'olives.
Mentre esperàvem pacientment, i en silenci, que arribés el nostre torn de ser escorcollats i identificats em vaig fixar en tres detalls prou significatius a l'actuació dels mossos: - A la redada van participar una quinzena d'agents. Al local hi eram una vintena de clients. Tocàvem a potencial delinqüent i mig per agent. - Els mossos ens van parlar sempre en catellano. Potser es que la normalització lingüística no va amb ells. - El primer client en ser escorcollat va ser l'únic senyor de color(negre) que hi havia al local. Discriminació positiva per que pogués sortir abans?Una vegada identificats vam ser obligats a abandonar el local i vam marxar amb una barreja de fàstic i d'impotència. Ens havien tractats com a criminals pel sol fet de estar prenent una cervesa a un bar al que l'ajuntament acusa de "permissió o tolerància d'activitats il.lícites o il.legals pels responsables del establiments, especialment el consum o el tràfic de drogues tòxiques o estupefaents"
Seguint aquest criteri estricte tots els locals nocturns de la ciutat haurien de ser acusats d'aquest delicte, per que a tots els locals hi han clients que consumeixen drogues. Més que res per que el consum de segons quines drogues és molt difícil de controlar. Això si, segur de que un desplegament policial d'aquesta mena seria impensable a qualsevol local de la part alta de la ciutat. M'equivoco?
De camí a casa em va venir al cap la lletra d'una antiga cançó d'uns temps que jo creia superats quan, almenys al meu barri, la policia feia tanta por com els delinqüents.
Nota: Al blog de l'alcalde de Barcelona podeu trobar un munt de queixes sobre aquesta redada. _
Un dia d'aquests, navegant sense rumb, em vaig trobar aquest iGod que farà las delícies dels cristians fanàtics de la tecnologia. Ideal per:
- Sentir Ràdio Estel FM - Baixar-te de la mula el darrer hit de cants gregorians - Tenir totes las homilies del Papa en podcast - Portar el rosari en *.mp3 - Consultar la Biblia en *.pdf - Gravar-te una selecció del millor rock cristià - Enviar la teves confessions per bluetooth al teu capellà i rebre immediatament la penitència. - Portar estampitas dels teus sants favorits en *.jpeg - Sentir el Santoral en veu de Salvador Alsius
I aprofitant la seva forma de creu en un moment donat també es pot servir per espantar vampirs o fins i tot per practicar petits exorcismes. _
Si un dia arribes al teu lloc de treball i el cap de personal et comunica, amb un posat de falsa preocupació, que ets un dels afectats pel ERE* de l'empresa has de saber que el que t'està dient es que t'acaben d'acomiadar.
ERE*: Expedient de Regulació d'Ocupació(Empleu), el que habitualment es coneix per acomiadament massiu. _
No siento ningún orgullo, ni respeto, ni admiración por mi país y mucho menos por los militares que dicen sacrificar sus vidas por él. En un tiempo en el que la economía global y el poder de las multinacionales está muy por encima de los gobiernos todo este rollo militarista y patriotero me resulta algo absolutamente trasnochado.
Me produce verdadera rabia ver como el estado español les vende a los más pobres(los ricos no van a las guerras) rancios valores patrióticos con el único fin de que arriesguen sus vidas en supuestas misiones humanitarias en países cuyas realidades sociales y políticas desconocen.
Y los pobres(diablos) se tragan el cuento y acaban dejándose la piel en Irak o en Afganistán, creyéndose portadores de la paz en el mundo, cuando en realidad están allí para defender los intereses económicos de multinacionales como Halliburton, Enron, Global Crossing o Bechtel.
Si a todo ésto añadimos la manía de sacar los tanques a las calles, más propia de régimenes totalitarios en blanco y negro que de un país democrático del S XXI, se comprenderá mi natural aversión hacia todo aquello que huela a uniformes y banderas y especialmente hacia la llamada Fiesta Nacional de España. _
Fin de año. Hora de hacer balances. De valorar todo lo bueno que hemos vivido y de hacer propósito de enmienda de todo aquello que nos gustaría cambiar en nuestras vidas. ¡O no!.
